La comunicació com a eina per la defensa dels DDHH i de la vida ft. Laura Lanuza (Part 2)

La xerrada d'avui, segurament duta a terme per una de les persones més influents en comunicació dins el món de l'Educació Social, és cap de comunicació i projectes d'Open Arms. I el seu nom és Laura Lanuza. I ve a exposar-nos la realitat comunicativa d'Open Arms i els seus inicis. En aquesta segona part de la xerrada, conclouré i complementaré la primera part amb aspectes que destacaria de la xerrada.

La Laura, ens explica que quan es realitza un salvament marítim, el desembarcament es realitza en el port segur més proper. Hem de remarcar, més segur perquè moltes vegades s'han fet programes polítics que explicaven que es tancarien els ports, però, això no pot ser, ja que és il·legal. Tots els països tenen l'obligació de permetre un desembarcament. Perquè al mar, qualsevol persona i embarcació ha de ser salvada. Tots els vaixells tenen l'obligació de deixar el que estan fent per poder rescatar. 

Líbia és un país fallit. I un exemple clar és que qualsevol persona negra que arriba al país, entra automàticament  a un mercat d'esclaus. I si no es venen? Entren a uns camps de detenció, subvencionats per Europa, on es violen els seus drets i les persones son violades. A més, per marxar s'han de pagar uns diners i així poder entrar a una pastera, per tant, és una roda. Europa, per no haver d'acollir a totes aquestes persones emigrants, tenen polítiques de fronteres exteriors, com la de Líbia. 

S'ha fet molta estratègia comunicativa contra Open Arms, ja que s'ha intentat criminalitzar la seva tasca. S'ha fet a partir de campanyes racistes. Per exemple, se'ls culpa de portar terroristes, delinqüents... quan la realitat és completament diferent, l'únic que fan és salvar vides i denunciar una realitat molt freqüent. 

Finalment, cal afegir que Open Arms no només s'ha dedicat a fer salvament marítim sinó que també ha col·laborat en ajudes a la guerra d'Ucrania, en àmbits del Covid... Fent créixer els àmbits on actuàven.